“El flamenc està a tots llocs”

En aquest registre he volgut mostrar en format vídeo com el flamenc traspassa espais i contextos, i que no només es viu dins de l’aula en un context formal, sinó que qui sent aquest art també ho viu fora de l’aula, amunt de l’escenari o en el seu dia a dia. He recollit vídeos de moments diferents: com per exemple ballant amb les meves amigues de manera espontània, sopant en un restaurant mentre algú canta en directe, assistint a un tablao flamenc, participant en un espectacle al teatre, acudint a una actuació o improvisant amb el cajón durant una celebració. En tots aquests moments, el flamenc apareix i ho fa com una manera de connectar amb els altres, compartint emocions.

Això m’ha fet pensar en la frontera cultural que representa aquest art. El flamenc neix en un context andalús i gitano, ple d’història i identitat pròpia, però que des de fa temps s’ha expandit, adaptant-se a altres llocs i maneres de viure. A la meva ciutat i sobretot al meu entorn, aquest art sempre està present, i conviu entre el respecte de la seva tradició i la llibertat d’expressar-ho a la nostra manera.

Capturar els moments per aquest registre m’han fet reflexionar que el flamenc pot expressar-se i estar molt preparat i practicat (quan es prepara un espectacle per fer-ho en un teatre, davant de moltes persones), però també espontani, improvitzat i personal (per exemple com quan sorgeix en una celebració amb amics). Aquesta comparació m’ha fet reflexionar sobre els límits entre apropiació i admiració, entre fer-lo nostre i reconèixer-ne les arrels. Crec que el repte està en trobar l’equilibri, en participar d’un art que no m’és originari però que sento molt proper, des del respecte i la passió compartida.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1NkVfTk9HcqZOr2gsw848g0HAG3ApgSJW

“Objectes que parlen”

En aquest tercer registre he volgut observar el flamenc a través dels seus elements. He fet fotografies de les meves castanyoles, bata de cola, mantón, sabates, abanico, cajón i la guitarra. Aquests objectes, que en les imatges semblen adormits, inmòbils i silenciosos, en realitat contenen una gran energia acumulada. Si poguessin parlar, es podria veure a través d’ells tot el moviment que porten acumulat, la suor, les emocions i la meva identitat quan els utilitzo.

El que m’ha interessat especialment és com aquests elements funcionen com a símbols d’identitat i pertinença. Cadascun d’ells tenen una funció i una manera pròpia dins del llenguatge del flamenc. La bata de cola amplia el gest, el mantón es converteix en una prolongació del cos, les castanyoles marquen el temps amb precisió, la guitarra dona cos al ritme compartit, etc. També podem veure aquests objectes com fronteres visibles, perquè qui els utilitza ens mostra que forma part d’aquesta comunitat, en canvi qui observa des de fora, no en forma.

He après que el material també pot expressar alteritat. Els objectes ens uneixen, però també marquen diferències com per exemple en l’experiència, on cadascuna de les persones que els utilitzem podem tenir diverses formes d’expressió i funcionament a l’hora d’utilitzar-les. Fer aquestes fotografies m’ha ajudat a fixar-me en detalls que normalment no es valoren. Majoritàriament, no donem importància a coses com el desgast d’unes sabates o el tacte d’un mantó, però darrere d’aquests objectes hi ha moltes hores de pràctica, esforç i emoció. He après a valorar la seva utilitat i la història que acumulen amb el temps.

El més difícil ha estat mirar aquests elements més enllà de la seva bellesa exterior i intentar entendre tot el que representen. Mostren la identitat de qui els fa servir, el treball que hi ha darrere i la connexió que creen entre nosaltres dins de la classe. Cada objecte explica una part de la nostra experiència compartida en el flamenc.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1WrtYnPaydkpDR2_DPthAJIhuu4BNwyL8

“El procès d’aprenentatge del so del taconeig”

En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del procès d’aprenentatge. Un procès que passa pel límit entre el soroll i la música, la frontera entre professora i alumna, i la diferència entre saber i sentir.

He enregistrat diferents moments de la classe quan treballem tècnica de peus. Durant aquesta part de la classe sempre seguim la mateixa estructura: en primer lloc, la professora ens marca el compàs amb la veu, després ho fa afegint el so amb els peus, i finalment ho integrem amb la música. En el vídeo, he volgut mostrar aquest pas del silenci al so compartit, de la incertesa inicial a la força col·lectiva del ritme.

Aquest procés m’ha fet reflexionar sobre la frontera entre saber i sentir. Al principi només imitem, sense entendre del tot el que fem; els nostres passos són dispersos, irregulars, molt lents, sense compàs, i constantment seguim a la professora. Però a mesura que practiquem, el cos comença a entendre allò que la ment només memoritza, i ja no executem uns simples passos per imitació o memorització, sinó que expressem el que el nostre cos ha interioritzat, escoltem el compàs i som capaces d’introduir els peus seguint aquest. És en aquest moment quan el ritme, es converteix en una forma d’expressió.

També trobo important destacar la frontera que hi ha entre l’expertesa de la professora i la inexperiència de nosaltres com alumnes. El compàs que ella canta és una guia, però també és un repte, perquè passem per moments de por, vergonya, manca de confiança, etc. i ella ens convida a travessar aquests límits que nosaltres mateixes ens posem. Finalment, amb esforç i amb constància, acabem produint un so que al principi semblava impossible poder arribar a aconseguir.

Portant a terme aquest registre, he après que el so és una forma d’empoderament: quan aconseguim que els nostres peus sonin amb força i precisió, deixem de ser només aprenents i ens convertim en part activa d’una tradició viva com és el flamenc. Trenquem la diferència entre alumna i professora, perquè ara ja totes formem part del mateix so.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1uJEWWaZagTr9cC6otoQRcAvi_iJE0JZp

L’aula de flamenc: un espai de transformació i un “llindar” entre el món quotidià i l’escena artística

En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai.

Considero que l’aula de flamenc és una frontera física i emocional. Quan entro per la porta, deixo enrere la rutina, l’estrès, les responsabilitats i entro en un espai que em permet desconnexió i alhora concentració. Quan ens posem davant del mirall, cadascuna de les balladores es deixa anar, imita, aprèn, observa i també compara. Si ho analitzem, trobo que en aquest moment apareix la diferència, cadascuna de nosaltres amb diferents tècniques corporals i d’expressió, però també d’edat, de gènere i d’origen, i aquesta diversitat genera alteritat. Si ens endinsem en el el flamenc té els seus orígens en arrels gitanes i populars, per tant podríem dir que ens confronta amb una cultura que no és pròpiament nostra, però que abracem des del respecte i l’admiració.

Amb aquest anàlisi he après que l’espai físic pot actuar com una frontera simbòlica, un lloc que ens transforma. Haig de reconèixer que m’ha costat aprendre a mirar i observar l’espai amb distància crítica, ja que per a mi és un entorn habitual i molt proper emocionalment. Aquest exercici m’ha ajudat a prendre consciència de com, dins d’aquest espai de creació, les fronteres entre identitats, cossos i veus poden ser també punts de connexió i aprenentatge compartit.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1ZCotX7BX2d6oDC4e6Mzy_C7kFWjlr1vY